“Ja tenim L’Auditori, el TNC, el Disseny Hub...: unim-los, fem la plaça de les Arts!”

Robert Brufau haurà passat set anys al capdavant de L’Auditori de Barcelona -18 anys a la casa- quan aquest 1 de juny faci les maletes amb la família cap a Estocolm per dirigir artísticament la Konserthuset, la llar de la Real Filharmònica de la ciutat i també de les cerimònies del premi Nobel. Els seus bessons de nou anys, explica, van reaccionar de manera molt diversa en saber que marxaven –“un, encantat i l’altre, gens d’acord, tot i que és pragmàtic i es va ficar a internet a veure què hi menjaven a Suècia”–, però tots a casa estan aprenent l’idioma. Brufau fa un balanç positiu de l’etapa a la direcció de l’equipament: la renovació de l’OBC, la millora acústica de la sala Pau Casals, la paritat en el podi, la sostenibilitat amb les plaques fotovoltaiques del sostre...

Lee también

De què està més orgullós?

D’una banda, de la personalitat artística de l’equipament. Hem fet un pas endavant i li hem donat una certa unitat i manera de fer, i hem aconseguit que L’Auditori esdevingui un reflex de la riquesa i complexitat musical del país, projectat clarament al circuit internacional. I hem conviscut molt bé amb l’ecosistema de la ciutat, amb el Palau i el Liceu, aportant aquest valor de modernitat i diversitat. Som un equipament eminentment de clàssica que avui en dia el que ha de fer a més és abraçar la diversitat, promoure la creació, apropar-se a músiques minoritàries: hem fet aventures amb la nova música que aquí no havien passat mai i hem aconseguit ser un actor més en músiques modernes de manera orgànica, sense entrar en competència deslleial amb el sector privat. I això, fins que vàrem començar a parlar del SitBack i inventar-nos tota aquesta història, no era així. Sovint es treballava des de l’òptica del lloguer, que també el tenim, però que cada cop és més una cocuradoria, una coproducció... Al final, la diversitat forma part dels estatuts d’aquest equipament, per això té quatre sales, per això es va emmirallar amb la Cité de la Musique de París.

Ha deixat de semblar un búnquer?

Pot ser un equipament més obert al barri i ser més permeable amb els teixits de la ciutat. De vegades aquestes parets semblen inaccessible per a part de la població. Però l’hem convertit en la casa pública dedicada a les músiques.

A Estocolm li podrà pagar millor a un compositor per un encàrrec?

No, aquests mercats estan molt estandarditzats. Treballes amb les editorials que son molt transparents: et diuen què pagarà el promotor principal, com ara la BBC Philharmonic, i a quan toquen la resta d’orquestres. No som garrepes a L’Auditori, no. Fa temps que som al mercat.

Marxo en molt bon moment: hem fet un creixement claríssim de l'OBC i és hora que arribi algú altre i faci el seu projecte”

Quin balanç en fa de l’orquestra?

És la part més difícil i sofisticada, un engranatge complex. En aquests set anys l’hem renovat en un 30%. Amb la sort que la llei del 2008 que prohibia la contractació al sector públic i reemplaçar les jubilacions si no erets servei essencial va anar minvant tot l’instrument. Jo l’agafava amb 74 músics, tot plegat una mica desmotivat, i hem fet molta feina i molt maca, sumant renovacions i prejubilacions, n’hem afegit 23. Quan vaig arribar calia muntar un pla de reconstrucció i trobar finançament. I es desgastant, perquè quan estàs injectant persones i canviant coses, no tot és en positiu, perquè generes una pressió, generes més ambició: ens en anem de gira, gravem això i allò... En aquest sentit, marxo en molt bon moment: hem fet un creixement claríssim i és hora que arribi algú altre i faci el seu projecte.

Però si calculem que abans feien tres concerts setmanals i ara dos, l’orquestra ha perdut públic?

És una bona pregunta. L’equilibri pressupostari és bo, perquè quan fas més activitat ingresses més, però gastes més, per tant, aquí hem ajustat una mica. És cert que no conec gaires ciutats de les mides de Barcelona i l’oferta que té Barcelona on hi hagi un orquestra que faci tres concerts. A Estocolm en fan dos, per exemple, i són dos grans orquestres. Per tant, jo crec que està ben ajustat. Encara hi ha programes que en fem tres, però cada cop menys, perquè les càrregues de treball són excessives –abans hi havia molt desgast, teníem una sinistralitat brutal, un gran número de baixes i això ha reduït–. I de públic estem creixent.

Dos concerts estan molt bé si les sales s’omplen. S’omplen?

No, però aquesta sala és excessivament gran per a aquesta ciutat, i no vol dir que no l’omplim de vegades. Però si un concert d’èxit són 1.600 persones i tenim un aforament de 2.200... Són sales monstruoses. El que és evident és que l’abonament està disminuint. El model actual mutarà. També és veritat que a nivell d’ingressos ens ha anat millor perquè tot el que no són abonaments, són entrades. Pateixes perquè estàs fins a l’última hora que no saps quina serà l’ocupació, però es nota un creixement d’ingressos respecte del que fèiem abans de la pandèmia. Hi havia 8.000 abonats a l’OBC i ens hem quedat en uns 5.000. Si sumem tots els abonats de L’Auditori (OBC, Antiga, Cambra i Banda) en són uns 7.000.

No sé si Ludovic té intenció de renovar. Són importants els propers anys i la relació que s'estableixi amb la nova direcció”

A Morlot se li acaba el contracte de sis anys la temporada 2027-28. Sap si té intenció de renovar?

No ho sé. Són importants els anys que venen i la relació que s’estableixi amb la nova direcció i com segueix el moment de felicitat que està vivint l’orquestra. Això es veu quan van de gira. Sis anys també serien suficient per desenvolupar un projecte. Han estat anys de molta feina. A la casa hi ha gent potent, hem fet un molt bon equip en un edifici de primera categoria.

Encara pensa que després de les millores acústiques, la Pau Casals és la millor sala de l'Estat espanyol?

Jo ho tinc molt clar. L'altre dia vam estar a l'Auditorio Nacional amb el concert que vam fer d'intercanvi entre l'ONE i l'OBC i tots els que estaven amb mi, que regeixen amb criteri, hi estaven d'acord. Ara, si tu preguntes als músics, estan enamorats de l'Auditori Nacional. En aquell moment els va agradar molt l'experiència.

Lee también

Ha tingut moltes crítiques per proposar-se la paritat entre les batutes convidades al podi de l'OBC?

Al principi sí que n'hi va haver una mica. Per part d'alguns músics, sí. Va venir més de dins de la casa. I hem corregut riscos en tot aquest camí. Quan ens fixem l'objectiu per a que canviï la situació, estem en ple moment de transformació del sector i del mercat. Ens hi apuntem, però no era un camí llaurat. Tenir una dona liderant i sent la màxima autoritat d'aquella setmana de l'orquestra, era una cosa poc habitual. Teníem la Simone Young i poca cosa més. Comences a parlar amb les agències, comences a investigar, comences a fer recerca, i veus que és un mercat per explorar. Ara fa estona que som al 50% de dones i homes al podi. Elles són més de perfil jove, per lògica, però ho vam fer. Sempre partint de la qualitat, obviament.

Està suposant un problema ser un consorci públic?

Té avantatges, estem ben dotats –tens bones esquenes si ve una pandèmica–, però tenim una gran inoperativitat. El sistema no s’adapta al negoci, que existeix independentment del sistema. Hem de pensar si no hauríem de canviar la personalitat jurídica per ser més flexibles, versàtils i àgils. Adaptar-nos als nous temps.

Ho ha posat sobre la taula?

Hi ha converses i hi ha consciència de part dels gestors dels consorcis. La gent està colgada per processos de fiscalització molt forts i això és molt desgastant. És molt positiva la consciència de que estem gestionant diner públic i cal fiscaliltzar-lo, però ha arribat un moment en que l’aparell no s’adapta al negoci. I cal dir-ho i cal pensar en models com la fundació, perquè el Liceu també està ben fiscalitzat.

Un dels seus objectius quan va agafar la direcció de L’Auditori era aconseguir que es fes la plaça de les Arts. I no s’ha mogut res.

No s’ha mogut res. El més prop que vàrem etar va ser en el moment de la pacificació de les superilles. Em consta que el govern actual en té molta consciència i ho té sobre la taula, hi ha primeres propostes de grups d’arquitectes importants. Lo difícil és generar projectes de projecció internacional com L’Auditori, el TNC o el Hub. Això ja ho tenen, ja està fet, són equipaments de referència. Unim-los! Acabem de fer la plaça de les Arts. I enllaçant amb això, L’Auditori pot pensar en treballar el tema de la restauració, que Moneo ja el preveia a l’espai que ens queda fins arribar a la Meridiana. I hi ha el tema de pacificació dels carrers d’accés a L’Auditori i de com ens connectem amb TNC. Es poden generar espais d’explotació comuna: imagina’t un teatre a la grega a l’aire lliure que fos de titularitat pública i poguéssim tots dos programar-hi regularment.